Translate

diumenge, 20 d’octubre del 2013

Monòlegs (XI) d’un fisioterapeuta en geriatria: La fragilitat en gent gran



(Es recomana acompanyar la lectura amb Bunbury i “San Cosme i San Damian”


És una paraula i un terme que sentim sovint en el nostre àmbit de treball: La fragilitat.
Es defineix, de forma general, com un estat de vulnerabilitat de la persona gran, la qual li pot provocar un major risc d’aparició  de processos patològics. O sigui, que tenim la persona més exposada a patir malalties, tenir més hospitalitzacions,caigudes...

Tal i com expliquen els autors d’aquest article de l’Institut de l’Envelliment, no existeix un consens per a definir la fragilitat ni per a diagnosticar-la, però sí que hi ha una tendència a seguir els criteris de Fried: pèrdua de pes, debilitat muscular, fatiga, lentitud de la marxa i baix nivell d’activitat física.

 Si la persona compleix dos d’aquests criteris és considera que està en un estat prefràgil. Si la persona en compleix tres o més es considera fràgil. Tenint en compte aquests criteris, quants dels nostres residents són fràgils? Em sembla que un número molt important...


Els autors cometen que la prevalença és entre un 10 i un 27% de les persones grans i més freqüent en dones. Tinc la sensació que en les nostres residències, aquest % ha d’augmentar.
Però que és el més important d’aquest article? Doncs que determina que la millor eina per prevenir i tractar la fragilitat és l’activitat física, donat que millora la massa muscular i la força, manté la funcionalitat, així com manté el rendiment cognitiu i actua contra la depressió.

Per tant, i tenint en compte la població d’una residència geriàtrica, qui millor que nosaltres, els fisioterapeutes, per actuar contra la fragilitat. Com d’important esdevé la nostra figura, no tan sols en el tractament, si no en la prevenció, clau en una residència de gent gran.


 Però com ens ho fem? No us heu trobat mai amb la lluita constant per tal de que un resident es mogui, i la resposta de “deixa’l, pobret, que no cal que es mogui”, “no veus que està molt delicat” o “amb lo vellet que està, millor que no facis res”? Estic convençut que ha de ser una conversa constant que heu de mantenir amb d’altres professionals, cuidadors i cuidadores, familiars i, fins i tot amb els mateixos residents.


Tenint en compte aquest article que us he comentat, com tant d’altres, el que queda clar és que el MOVIMENT ÉS VIDA.  Per tant, hem de donar moviment, voluntari, atractiu, funcional, amè, i adaptat a la persona, per tal de poder trencar el cercle viciós de la fragilitat, i treure-li tant de respecte i por que provoca la mateixa paraula entre els nostres companys i familiars dels residents.


I pensant que fins i tot els àngels ploren, com diuen els Estupidah Erika a “Els àngels ploren així”