Monòlegs (XIII) d’un fisioterapeuta en geriatria: La soledat davant el gimnàs

(Es recomana acompanyar la lectura amb Rufus Wainwright i la seva versió de l’ “Hallelujah”) 

Avui hi ha un ingrés nou...menys mal, ja que tal i com està el pati, si el centre no s’omple ràpid em trobaré a la cua del SOC.

Abans d’anar a buscar el resident, vaig a mirar que tenim d’informació d’ell: és un home de més de 90 anys, que abans era autònom per a les activitats de la vida diària, i arrel d’una caiguda ( no hi ha més informació, només que va caure) té una fractura subcapital de l’húmer dret. Porta cabestrell, però per caminar ha d’anar acompanyat. No hi ha medicació que pren, però si un informe que diu que tot just va caure la primera vegada, als dos dies va tornar a caure...caram, i a la fractura no li va passar res...al mateix informe parla que porta cabestrell...i res més.

Amb aquesta informació, l’he d’anar a veure. La família ha demanat fisioteràpia, quan abans millor...d’acord, però que faig?? No tinc radiografia de la fractura, tampoc tinc cap informe de traumatologia...puc moure’l o no? La prudència em diu que calma, que treballi les parts adjacents, que abordi el tren inferior i que pensi en el síndrome post-caiguda (ha caigut dues vegades en poc temps) però no sé si està estable cardiològicament, ni tampoc com està cognitivament, ni si té moltes alteracions visuals...vaig a l’aventura.

Anar a l’aventura és una de les coses més freqüents en la fisioteràpia en geriatria. Vas a valorar un resident per un problema agut i et pots trobar de tot i més. I normalment estàs sòl...has de prendre la decisió tu solet...no tens masses companys al voltant...és quan has d’assumir la teva responsabilitat, i tota responsabilitat genera por, i més quan no t’han ensenyat a tenir-la.

Estàs davant d’una persona amb múltiples afectacions i has d’actuar...tu sol davant del gimnàs...estaràs fent el correcte? Has tingut en compte totes les variables? Segur que no estàs forçant? O potser no estàs motivant prou? M’estic explicant correctament?. Totes aquestes preguntes venen de cop i al mateix temps...què puc fer??

Respira, calma i pensa...la millor eina és el teu cervell i saber el que has de fer a cada moment. Per tant, faràs una molt bona valoració de fisioteràpia, estaràs el temps suficient per extreure tota la informació al resident, i així, de pas, et faràs una idea de quin és el seu estat cognitiu i que espera ell de tu i de la seva recuperació. Analitzaràs que pot fer i el que no, i un cop tinguis la teva valoració, parlaràs amb la gerocultora que el cuida, amb la infermera, la psicòloga, la terapeuta ocupacional, amb tothom que tinguis a mà, per tal de tenir clar qui és el nou resident. I així, amb tota la informació al teu abast, la sensació de por i d’aventura serà més minsa...no desapareixerà, doncs cal que revaloris contínuament, però el camí serà menys vertiginós.

Com deia el Capità Enciam, “els petits canvis son poderosos”. Per tant, no cal córrer, cal fer-ho bé.

I com a cura d’autoestima,què us sembla escoltar als Love of Lesbian, i el seu “me amo”?

Monòlegs (XII) d’un fisioterapeuta en geriatria: Aprendre a escoltar i sentir de nou

(Es recomana acompanyar la lectura amb Luciano Pavarott i “Una Furtiva Lacrima”) 

Bufff, quin fred...Això de què en els vestuaris no posin calefacció ens farà tenir més d’un refredat....brrrrr...bé,  veiem que ens diuen els seguiments del cap de setmana...Caram, la Sra Pepita ha caigut 4 cops en tres dies, no s’ha fet res, però ha caigut tres cops...

Ah caram, el Sr. Pepet no ha dormit en tot el cap de setmana i està més neguitós del normal...Ostres, que estrany, la Sra. Maria s’ha discutit cada dia amb alguna de les gerocultores, que curiós...i sembla ser que la Sra. Joaquima no es vol mou del sofà, i no vol caminar.

Quantes vegades no ens hem trobat els dilluns amb seguiments com aquests? I sovint, a vegades, ningú els fa massa cas...són coses normals en gent gran...ja es sap, tenen el seu caràcter...que vols fer-hi, a aquestes edats...

Precisament a aquestes edats és quan més atents hem d’estar als canvis. Les persones no deixen de caminar d’un dia per l’altre, ni es tornen més inestables, irascibles, desorientats, desconeguts per a nosaltres, ni canvien el caràcter perquè si; i per ser persones grans tampoc ho fan..nosaltres no ho fem.

Amb això vull dir que quan hi han canvis sobtats en els nostres residents, és per alguna cosa, té un  motiu que cal esbrinar: a vegades és un canvi de medicació, sovint (més del que pensem) per una infecció d’orina, o un disgust amb un familiar (aquest motiu costa molt d’esbrinar, però cal estar molt atent), o un infart lacunar lleu, o que no li ha agradat gens el sopar, i no és pas la primera vegada.

 Per un fisioterapeuta en geriatria, el sentit que més ha de desenvolupar són la vista i l’oïda: la vista per saber desxifrar els canvis a simple vista que pot presentar el resident, la seva comunicació no verbal, com també a l’hora de llegir els seguiments i anotacions que puguin fer els companys, per tal de poder desxifrar qualsevol situació que els pugui alterar; i l’oïda per tal de poder escoltar els comentaris de les gerocultores, que ens poden donar milers de pistes que ens poden ajudar, com també ens comentin els residents de viva veu.

  Un cop més, el treball en equip, la comunicació entre els diferents professionals que treballen en una residència, pot ajudar a desxifrar quina problemàtica pot tenir el nostre resident, però sobretot a no normalitzar els canvis d’humor, físics, motrius, de caràcter o cognitiu dels nostre residents, a enterrar el mite que aquests canvis són normals, a ajudar a millorar l’atenció als nostres residents, a aconseguir que fer-se gran no sigui una patologia, sinó el que és, un fet natural.

I per a que veieu com es pot arribar a sentir i escoltar, i no només per les orelles, aquí teniu als Zea Mays amb el seu gran “Negua Joan da ta”.

Vídeo, música i lletra es donen la mà i fan un moment preciós. Haig d’agraïr a Luis Paz del Rio (@Lpazd) el fet de conèixer aquest grup.

Monòlegs (XI) d’un fisioterapeuta en geriatria: La fragilitat en gent gran

(Es recomana acompanyar la lectura amb Bunbury i “San Cosme i San Damian”) 

És una paraula i un terme que sentim sovint en el nostre àmbit de treball: La fragilitat.

Es defineix, de forma general, com un estat de vulnerabilitat de la persona gran, la qual li pot provocar un major risc d’aparició  de processos patològics. O sigui, que tenim la persona més exposada a patir malalties, tenir més hospitalitzacions,caigudes...

Tal i com expliquen els autors d’aquest article de l’Institut de l’Envelliment, no existeix un consens per a definir la fragilitat ni per a diagnosticar-la, però sí que hi ha una tendència a seguir els criteris de Fried: pèrdua de pes, debilitat muscular, fatiga, lentitud de la marxa i baix nivell d’activitat física.

 Si la persona compleix dos d’aquests criteris és considera que està en un estat prefràgil. Si la persona en compleix tres o més es considera fràgil. Tenint en compte aquests criteris, quants dels nostres residents són fràgils? Em sembla que un número molt important...

Els autors cometen que la prevalença és entre un 10 i un 27% de les persones grans i més freqüent en dones. Tinc la sensació que en les nostres residències, aquest % ha d’augmentar.

Però que és el més important d’aquest article? Doncs que determina que la millor eina per prevenir i tractar la fragilitat és l’activitat física, donat que millora la massa muscular i la força, manté la funcionalitat, així com manté el rendiment cognitiu i actua contra la depressió.

Per tant, i tenint en compte la població d’una residència geriàtrica, qui millor que nosaltres, els fisioterapeutes, per actuar contra la fragilitat. Com d’important esdevé la nostra figura, no tan sols en el tractament, si no en la prevenció, clau en una residència de gent gran.

 Però com ens ho fem? No us heu trobat mai amb la lluita constant per tal de que un resident es mogui, i la resposta de “deixa’l, pobret, que no cal que es mogui”, “no veus que està molt delicat” o “amb lo vellet que està, millor que no facis res”? Estic convençut que ha de ser una conversa constant que heu de mantenir amb d’altres professionals, cuidadors i cuidadores, familiars i, fins i tot amb els mateixos residents.

Tenint en compte aquest article que us he comentat, com tant d’altres, el que queda clar és que el MOVIMENT ÉS VIDA.  Per tant, hem de donar moviment, voluntari, atractiu, funcional, amè, i adaptat a la persona, per tal de poder trencar el cercle viciós de la fragilitat, i treure-li tant de respecte i por que provoca la mateixa paraula entre els nostres companys i familiars dels residents.

I pensant que fins i tot els àngels ploren, com diuen els Estupidah Erika a “Els àngels ploren així”

Buscant solucions (V): com fer tallers per gent gran: la promoció de la salut.

(Recomanable llegir l’entrada escoltant Talking Heads amb el seu “Once in a lifetime”).

Avíam... vaig obrir el correu... ah, mira tinc un mail d’un casal... anem a llegir-ho: “Benvolgut Gabriel,  bla, bla, bla. Ens agradaria que fessis un taller pels nostres usuaris del casal sobre la prevenció i promoció de la salut. Ho faríem el bla, bla, bla...” Ostres, que bé! Un casal que demana a un fisioterapeuta que faci una xerrada per gent gran i promoció de la salut, collonut!! 

Però com ho faig? Quanta gent assistirà? De què parlo? Faig un ppt o millor no? Tindran pc i projector? Català o castellà?, em comenten en el mail que la durada és d’una hora, faig tota l’hora de xerrameca o m’arrisco a fer alguna cosa pràctica? I si faig alguna cosa pràctica, què faig? 

No sé a vosaltres, però quan em va passar per primer cop aquesta situació, em vam venir al cap totes aquestes preguntes. Ara bé, el que més em preocupava eren dues coses: fer el ridícul (un paio de dos metres, vermell com un tomàquet i sense que li surtin les paraules fa molt el ridícul) i que allò que volia dir s’entengués, arribés i que es posés en pràctica. Tot un repte!!

Vaig voler tirar dels apunts universitaris... comunicació... bé, no tenia res... millor dit, jo no vaig rebre res a la universitat sobre això... molt bé, anem a buscar un altre lloc.

Vaig tenir sort... a la meva parella feia poc que li havien regalat un llibre sobre les claus de la comunicació: “L’illa dels 5 fars” de Ferran Ramón-Cortés. L’autor, utilitzant els cinc fars de Menorca, explica quins són els 5 punts bàsics de la comunicació. Vaig llegir-lo amb molta atenció per tal de poder aplicar al meu taller:

1.- Un  únic gran missatge: l’autor insisteix molt que en la nostra xerrada quedi clar quin és el missatge, quina és la idea que volem que els nostres oients tinguin clar. En fisioteràpia tenim una gran frase: “el moviment és vida”, aquest ha de ser el gran missatge, sobretot en relació al que parlàvem de la promoció de la salut. Vaig utilitzar aquest missatge per construir el taller.

2.- Explicat de forma memorable: l’autor ens aconsella fugir de la literalitat i explicar les coses tal i com ens surten a nosaltres, evitant llegir, i sobretot de forma que perduri en el temps. I no hi ha millor manera que una cosa perduri, que haver-la viscut. Per tant, estava clar que per la meva xerrada tindria un part important pràctica, per tal que reforcés la idea principal.

3.- Amb un llenguatge que connecti: estava clar. Si volia que les persones que assistissin al taller entenguessin alguna cosa, m’havia d’oblidar de parlar de forma massa tècnica, i caldria fer-ho des d’un llenguatge que fos planer, posant exemples, i sent molt descriptiu.

4.- Tenint en compte que el missatge que val és el que capta la gent: L’autor insisteix molt en que en una xerrada es poden donar molts missatges, tant verbals com no verbals, per tant és molt important copsar al públic, per veure les seves reaccions, mirar als interlocutors. Una cosa que he aprés amb el temps és que el riure és un bon ajudant per saber si el teu públic ha connectat o no. És molt important està atent a les reaccions de la gent per tal d’adaptar el teu discurs i que el missatge principal, el únic gran missatge, arribi als presents al taller.

5.- Convidant enlloc de convèncer: I això només es pot fer, segons l’autor, mostrant-nos convençuts d’allò que diem. No es tracta de convèncer als demés, si no de mostrar que tu estàs convençut, i així convidar a que acceptin el missatge i es convencin. I a més a més, des de l’entusiasme. Insisteix, l’autor, que cal provocar emocions. La clau de la comunicació és l’emoció.

I va ser llegint aquest darrer punt, que vaig pensar en els comunicadors que més m’han impactat, i em van venir al cap tres noms: l’Eulàlia Cucurella, presidenta de la Fundació Alzheimer Catalunya, que vaig tenir la sort de tenir-la com a professora en un post grau, i que només utilitza fotografies en les seves presentacions, emocionant en cada una d’elles. En Lluis Puig, @Fisioinquiet, ja sigui en jornades, o a la televisió, a la ràdio, o en els seus llibres, sempre et convenç, et creus tot allò que et transmet, doncs neix de la passió que sent per la professió. I en Jordi Pujol, fisioterapeuta, que en les seves xerrades sobre l’empatia, et parla des del seus sentiments, deixant clar, sempre, el gran missatge de la necessitat de l’empatia per la feina diària.

Ja porto unes quantes xerrades en diversos tallers, i sempre he intentat tant seguir els cinc punts clau de la comunicació, com l’exemple de les tres persones que he comentat abans. I he comprovat una cosa: n’hi ha que neixen amb estrella i n’hi ha que naixem estrellats...la gent riu a les meves xerrades, però no sé si algú es mou. 

I el color vermell no em fuig de la cara....

 Per acabar l’entrada d’avui, que us sembla escoltar als James amb “Sometimes”?